Serveis públics i subministraments


 

EIX 2. SERVEIS I SUBMINISTRAMENTS REALMENT PÚBLICS I SOSTENIBLES: SOBIRANIA ENERGÈTICA I DE L’AIGUA I REMUNICIPALITZACIONS

2.1. Treure els serveis públics i essencials del parany neoliberal

Els principals sectors de l’economia catalana, incloent una part dels serveis públics, estan en mans del capital privat: energia, finances, gran distribució, indústria, etc. A més, les autoritats del país han endegat un procés de privatització d’organismes i propietats que fins ara eren de titularitat pública amb l’excusa d’eixugar el dèficit de les administracions i reduir el deute públic. Una altre dinàmica que s’ha produït a l’entorn d’aquestes polítiques neoliberals és l’externalització de la gestió de determinats serveis públics. En resum, el país es troba en un escenari de privatitzacions massives del sector públic, amb la finalitat de generar més activitat de negoci pel capital privat. D’aquesta manera les classes populars del país tindran més difícil accedir a determinats serveis bàsics, pujaran les tarifes, la qualitat mitjana baixarà i els treballadors públics quedaran en una posició encara més precària.

La municipalització implica un control absolut de l’ajuntament sobre els preus que s’apliquen –i, per tant, la possibilitat de l’abaratiment mitjançant pressió social– cosa que significa que tothom en pot fer ús independentment dels seus ingressos i representa unes millors condicions de treball per als professionals que hi treballen. A més a més, els beneficis econòmics que anteriorment es quedava l’empresa concessionària, són ara recaptats en la seva totalitat per l’ajuntament.

En aquest aspecte es proposa municipalitzar els serveis: Cal que els ajuntaments adoptin el compromís de no externalitzar ni privatitzar els serveis públics municipals. Entenem que cal revertir les concessions de serveis públics i dur a terme una municipalització cedint aquests serveis, preferentment en qualitat de cooperativa, als treballadors i a les treballadores que hi desenvolupin la seva activitat laboral. Cal entendre que el criteri d’un servei públic mai ha d’ésser el de l’obtenció de beneficis sinó el de donar un servei a la ciutat.

Serveis essencials

Els serveis essencials que per obligació legal ha de prestar Granollers en funció de la seva externalització:

Públics assumits directament per l’Ajuntament

Assumits per altres administracions/ens públics

Privatitzats/Externalitzats
  • Cementiri

  • Pavimentació de vies públiques

  • Parc públic
    Atenció immediata
    al risc d’exclusió social

  • Protecció civil

  • Medi ambient urbà

  • Biblioteques (Diputació)

  • Prevenció i extinció d’incendis (Generalitat)

  • Tractament de residus (CONSORCI PER A LA GESTIÓ DELS RESIDUS DEL VALLÈS ORIENTAL)

  • Clavegueram (DRENATGES URBANS DEL BESÒS, SL – CONSORCI DEFENSA BESÒS)

  • Enllumenat públic (SECE)

  • Recollida de residus (URBASER)

  • Neteja viària (URBASER)

  • Abastiment d’aigua potable (AGBAR)

  • Transport urbà de viatgers (SAGALÉS)

Altres serveis

L’Ajuntament té subcontractats molts altres serveis com per exemple la gestió d’equipaments culturals i cívics o, fins fa poc la gestió de la política d’habitatge.

El parany neoliberal: explicació tècnica

El neoliberalisme van establir a partir dels anys 90 una sèrie de paradigmes destinats a fer-nos creure la fal·làcia que la gestió en mans privades sempre és més eficient que la pública, una idea que fins i tot han comprat els tecnòcrates presumptament progressistes de partits com el PSC. Aquest paradigma els hi ha anat molt bé arreu sobretot com a resposta a la confluència d’interessos de les seves xarxes clientelars, vasos comunicants i portes giratòries.

La situació també afecta a nivell local. Grans multinacionals i empreses de l’IBEX35, causants de la crisi, l’espoliació de les classes populars i del territori i generadors de tantes misèries són les empreses en les quals «confien cegament» els que es fan passar per gestors polítics.

Aquests gestors polítics obliden per exemple que:

  • L’empresa privada busca sempre BENEFICIS. L’únic objectiu de l’empresa concessionària és, a més d’obtenir beneficis, perpetuar-se com a «gestor» d’un monopoli captiu, on l’ajuntament li garanteix els clients.
  • Aquestes empreses fan tot el necessari perquè ningú pugui obtenir informació que pugui comprometre el canvi de mans de la seva gallina d’ous d’or.
  • L’Ajuntament té una tendència a demanar més servei a mateix preu i una tendència a desentendre’s del servei.
  • A més, acostumen a tenir tendència a donar la raó a l’operadora per no “enfrontar-se” amb l’exèrcit d’advocats de l’empresa.
  • Per poder acontentar a la concessionària, hi ha una cerca de finançament a curt termini sense importar-li el costos col·laterals que li poden suposar a mig-llarg termini.

L’engany

D’aquesta manera, l’administració s’enganya a l’hora de licitar serveis públics a empreses privades. Principalment perquè els imports pels quals licita el servei acostumen a ser menors que el cost real del servei que contracta, creient que l’empresa privada assumeix els costos de finançament gratuïtament i creient cegament que els costos dels serveis extres estan ajustats al preu que ofereixen les empreses.

D’altra, l’empresa enganya a l’administració continuadament ofertant preus més baixos del servei que el que realment costaria si l’acabessin realitzant i assegurant, un cop se l’ha adjudicat el servei, que acompleixen sempre el contracte.

Conseqüències

La principal conseqüència és una espoliació continuada dels recursos públics:

  • Doble o triple imputació de costos. Amb diferents tècniques que carreguen costos que no es preveuen en les licitacions però sí acaba assumint l’administació pública.
  • Aplicació fraudulenta de l’equilibri econòmic. Sovint les concessionàries formulen revisions de preus sol·licitant el restabliment econòmic-financer del contracte.
  • Blindatge de beneficis. Amb diferents estratègies les grans empreses s’asseguren beneficis, sobretot a consta d’apujar les partides de despeses, repercutint en els usuaris.
  • Subcontractació a preus inflats. Tècnica habitual de subcontractar empreses del mateix grup empresarial i fer-ho constar com a despeses, de manera que poden inflar a gust aquesta partida.
  • Pacte de preus patronals. Les grans empreses oligopolístiques pacten sovint, malgrat multes i titulars de diari, preus dels serveis que ofereixen als ajuntaments, qüestió contra la qual l’administració local no pot combatre.
  • Retallada de serveis i inversions. Les grans corporacions realitzen diferents estratègies –deixadesa del servei, infracontractació– per justificar la necessitat de més recursos o de mesures més dures contra la plantilla.
  • Imputacióo de costos il·legítims, com diferents costos i cànons per altres «serveis» que ha ofertat l’empresa a l’ajuntament i que òbviament no es contemplen
  • Usura en el canon concessional

Altres conseqüències, a més del transvasament continuat i innecessari de recursos públics a mans privades a través de tota aquesta enginyeria de l’engany, són que l’administració acaba prestant un mal servei, principalment perquè sobrevalora les baixes econòmiques en els concursos i no acostuma a destinar recursos per realitzar un seguiment del compliment del contracte del servei.

Les grans concessionàries acaben engalipant a l’administració perquè per una banda ofereixen finançaments enverinats en els quals no es té en compte el preu que s’ha de pagar per això i ofereixen «tranquil·litat» als gestors públics perquè aquests es poden desentendre per fer «política». Tot això sense oblidar les sucoses aportacions «anònimes» que aporten certes empreses de l’IBEX35 a determinats partits polítics.

Aquesta situació, emparada per la legislació actual i per les dinàmiques actuals dels grans oligopolis que viuen d’aquests serveis, fan que des de l’Ajuntament

Propostes:

  • Control estricte del compliment dels contractes actuals de prestacions de serveis urbans, com a primer pas per a la municipalització dels serveis urbans: aigua, enllumenat públic. Recollida d’escombraries, etc… Per donar compliment a aquest objectiu és interessant dedicar una oficina municipal de control dels recursos públics.
  • Proposta d’estudiar i aplicar la municipalització dels serveis urbans per finalització o incompliment dels contractes preestablerts, com és el cas properament del de recollida de residus. L’oficina municipal de control dels recursos públics podrà assumir aquestes municipalitzacions com és per exemple el control del què ara son zones blaves d’una manera diferent.
  • Auditoria de la despesa energètica i planificació cap a un model d’eficiència energètica. Aquests projectes hauran de tenir en compte els edificis municipals i la infraestructura d’enllumenat públic, plantejant models de major eficiència energètica i ús d’energies alternatives.

2.2. Fiscalitat pública i social

Finançament local i fiscalitat progressiva: el primer que cal tenir present a l’hora d’encarar el finançament local i la fiscalitat és que el finançament local és injust.

El finançament dels ajuntaments s’ha basat en les taxes i els impostos que tenen a veure amb l’especulació immobiliària i les subvencions estatals i autonòmiques, sovint finalista.

  • Cal impulsar una modificació del finançament per tal que els principals ingressos dels ajuntaments no depenguin de la construcció ni de les subvencions, mitjançant mocions i altres actuacions institucionals.
  • S’ha d’impulsar una fiscalitat progressiva i un augment de la despesa social, per tal de fer una efectiva redistribució de la renda. A banda de l’augment de la despesa social cal adequar els serveis municipals a les necessitats que té, ja que cal tenir en compte que no és millor el municipi que té més serveis sinó el que té els serveis que necessita.

Propostes:

  • Suprimir o rebaixar les taxes sobre serveis essencials. Són ingressos que no tenen en compte la renda dels ciutadans i de les ciutadanes i, per tant, tenen una afectació més gran a qui menys té. En qualsevol cas, es podrien establir sistemes de descomptes en funció de la renda.
  • Augmentar els criteris progressius dels impostos municipals: impost de béns immobles, impost de circulació de vehicles, etc. Cal una tributació progressiva. Per tal de finançar les mesures per a la igualtat social i d’urgència pels casos que sobrevindran en els propers temps, cal que els ajuntaments disposin de fons per seguir duent a terme la seva funció social redistributiva. Això inclou augmentar els impostos a totes aquelles empreses i particulars que més guanyen i han guanyat a través d’impostos més o menys progressius.
  • Imposar un recàrrec a l’IBI dels habitatges desocupats i altres taxes especials com per exemple a les entitats bancàries per així poder sufragar els efectes de la crisi econòmica i la bombolla immobiliària que han contribuït activament a generar.
  • Aplicar descomptes i exempcions de taxes i impostos municipals a les persones desocupades sense que no cobrin prestació de desocupació o els que cobrin una prestació baixa o assistencial.
  • Incrementar la despesa social. Cal un augment dels recursos municipals destinats a educació i sanitat per dirigir-los als col·lectius més desafavorits.

2.3. Model energètic: canvi de mentalitat i plantejament

El model econòmic mundial està totalment condicionat per les energies fòssils i molt concretament de la producció de petroli, de manera que no hi ha creixement del PIB sense creixement en la producció de petroli. En l’actualitat, estem arribant a la fi de l’extracció de petroli viable econòmicament (el famós peak-oil), que segons l’Agència Internacional d’Energia es va assolir a l’any 2006. El pic petroler és el moment que s’assoleix l’índex màxim d’extracció de petroli, desprès del qual la producció inicia un decreixement terminal. Aquest fet ve produït perquè si l’any 1930 s’havia d’invertir un barril per obtenir-ne 100 (una Taxa de Retorn Energètic -TRE- de 1/100), avui, amb el mateix barril, només se n’obtenen 20 (TRE 1/20). Aquest índex màxim d’extracció també es produirà en la resta d’energies no renovables, segons la mateixa Agència Internacional de l’Energia el carbó arribaria al seu pic l’any 2015, el gas el 2020 i l’urani el 2040.

Cada dia, tant a nivell mundial com a casa nostra, consumim més energia, tot i l’eficiència energètica dels nous aparells i electrodomèstics. Aquestes dades també venen confirmades per l’Agència Internacional de l’Energia que, en el seu informe del 2012, preveia un creixement de la demanda global energètica de més d’un terç fins el 2035. Les energies renovables no poden suplir el petroli si es mantenen aquests nivells de consum energètic, ni tan sols en la demanda d’energia elèctrica. De fet, la instal·lació i manteniment de les grans infraestructures com els parcs eòlics depenen de l’energia i la potència que facilita el petroli (construcció dels molins, transport, muntatge i manteniment). En aquest sentit, són les fonts d’energia el que són renovables, però no l’energia que necessitem per a construir els molins, les plaques solars, les bateries ni res que utilitzem per captar, transformar i canalitzar l’energia.

D’altra banda, la ingent demanda d’energia actual fa de les renovables un complement necessari més que no pas un substitut d’altres fonts. Cal tenir clar que les renovables són la única alternativa, però no la solució a la demanda d’energia actual. La seva taxa de retorn energètic (TRE), o sigui, l’energia que genera menys l’energia necessària per a produir-la, és molt baixa en comparació a la que ha tingut el petroli. Solar tèrmica i fotovoltàica tenen una TRE de 1,6 a 9 mentre que l’eòlica de 5 a 20.

Aquesta situació energètica està duent a certs sectors a veure amb més bons ulls les centrals nuclears com a generadores d’energia suposadament “neta i barata”. Ni és neta, donats els riscos d’accidents o els residus tòxics que generen, ni barata ja que la gestió diària i el seu desmantellament requereixen una enorme despesa de recursos per tal que no siguin un problema en un futur proper.

Per un altra banda, a Catalunya existeix una gran dependència energètica envers energies no renovables que no es produeixen en el nostre país. El consum d’energia primària a Catalunya a l’any 2009 es distribuí en un 47,2% provinent del petroli, un 24,6% provinent del gas, un 20,1% provinent de les nuclears, un 0,6% del carbó, un 3,5% d’altres fonts i un 4,1% de les renovables. Això significa que un 95,4% no és renovable i, a més, és depenent de l’exterior.

La sobirania i l’autosuficiència energètica per a Catalunya només es poden assolir repensant el model energètic i, alhora, repensant també el model econòmic i social des d’una òptica de la sostenibilitat de tots ells. Això ha d’implicar un canvi radical i necessari dels nostres hàbits si volem viure dignament només amb la generació d’energies netes.

Propostes

  • Reducció de la demanda energètica. Per aconseguir el 100% de producció elèctrica procedent d’energies renovables, caldria reduir la demanda actual al 50% sense caure en el parany només de l’eficiència energètica. Cal proposar en cada sector les corresponents reduccions de la demanda energètica.
        • Crear la nova cultura de l’energia on s’estableixin els drets i deures individuals i col·lectius i això implica que tant les institucions públiques com el conjunt de la ciutadania han d’assolir aquest repte.
        • Pla energètic municipal que s’hauria–?– amb Plans Energètics d’àmbit nacional i regional. Que estableixin la transició energètica cap a les renovables a curt, mig i llarg termini; que estableixin el cost econòmic que implica i que continguin directrius a incorporar en les altres lleis sectorials amb implicacions energètiques (urbanisme, transport, edificació, pagesia, etc.), així com les normes i reglaments, cànons, impostos, ordenances municipals, etc. de tots els sectors productius. En aquest sentit, és fonamental que Granollers participi activament en l’elaboració del plans nacionals d’energia.
  • Producció, distribució i gestió energètica distributiva versus centralitzada: propietat i gestió pública. Els sistemes de producció i distribució, així com la seva gestió, han de ser públics o bé gestionats per la ciutadania, amb cooperatives, per tal de garantir l’accés a l’energia. El model energètic haurà de ser fonamentalment elèctric i provinent d’energies renovables, a escala regional o municipal i proper als nuclis de consum.
  • Model energètic i natura. Cal concebre i conscienciar que a producció energètica renovable en cap cas haurà de ser incompatible amb el medi ambient i la biodiversitat.

Diversificació de les fonts: ús d’energies renovables, estalvi i eficiència

  • Aposta des de l’administració local per la reducció progressiva de fonts d’energia perjudicials per la salut i el territori com l’energia nuclear fins al tancament de les seves centrals. En aquest sentit, caldria establir en les clàusules de contractació d’enllumenat públic (o fer-ho directament quan es remunicipalitzi el servei) d’apostar directament pel subministrament realitzat per empreses que no utilitzin aquest tipus de fonts d’energia no-renovables. Així també, fer aquesta aposta per aquesta mena de distribuïdores d’energia sostenible a tots els equipaments municipals i fer-ne difusió pública per fomentar la conscienciació.
  • Elaboració d’un mapa local per al desenvolupament d’energies renovables, en col·laboració amb centres de recerca i universitats, entitats i associacions locals i supramunicipals.
  • Priorització a la utilització d’energies com la solar, la minieòlica o la biomassa, tenint en compte la integració del territori dels elements estructurals i rebutjant solucions especulatives com han resultat ser en altres territoris els parcs eòlics.
  • Aposta per la posada en marxa d’un Centre municipal de producció d’energia en línia amb l’estratègia global de tenir els centres de producció propers als centres de consum. El sistema energètic català, està basat en centres de producció controlats per poques i grans empreses (Endesa, Iberdrola, Gas Natural, etc.), que es troben allunyats dels principals focus de consum. És per això, que cal que la instauració de les energies renovables sigui concebuda com a centres de producció d’energia propers als centres de consum, en contra d’alguns projectes que proposen macroinfraestructures que necessiten grans xarxes de distribució posteriors, per les quals es perd un significatiu percentatge de l’electricitat produïda (fins al 35%).Entre d’altres, aquest centre de producció d’energia tindria en compte:
      • Instal·lació de panells solars (situats sobretot a les teulades dels edificis públics i altres elements urbans) i petits aerogeneradors (previ estudi sobre les condicions meteorològiques i idoneïtat de la zona) per obtenir electricitat (edificis privats, empreses, instal·lacions municipals i enllumenat públic), o bé, aigua calenta i calefacció (en funció de l’opció instal·lada). Aquests panells i aerogeneradors podrien suposar un estalvi econòmic a llarg termini i fins tot un benefici econòmic, en cas de venda de l’excedent energètic.
      • Estudiar la utilització de la biomassa de residus vegetals com a font d’energia. Amb els objectius d’acostar els centres de creació d’energia a la societat consumidora, potenciar l’ús i foment de les energies renovables i el control públic de la gestió d’aquests recursos
      • Estudiar en cooperació entre diversos ajuntaments d’una mateixa zona la possibilitat de construir una planta de biomassa, que que permeti generar aigua calenta per abastir la població.
  • Foment de la creació de cooperatives energètiques. La legislació vigent a l’estat espanyol permet que qualsevol persona o entitat pugui esdevenir generadora d’energia a partir de fonts d’energia renovables. A més a més, permet que l’energia generada es pugui aportar a la xarxa i obliga l’empresa distribuïdora de la zona a comprar l’energia produïda a un preu primat que fixa el govern de l’estat. Aquesta és una opció de generació d’energia neta i verda, a través de la solidaritat i de proximitat al territori.
  • Aplicació i compliment de les normatives existents (codi tècnic de l’edificació, decret d’eco-eficiència, etc.) en els edificis de nova construcció.
  • Facilitar la realització d’auditories energètiques i assessorament energètic a l’abast de tothom. Per oferir les solucions més adequades a cada llar, cal oferir serveis i auditories energètiques a preus baixos i reduïts i, si cal, de manera gratuïta en el cas de persones amb ingressos baixos i d’entitats sense ànim de lucre.
  • Cal també facilitar la feixuga tramitació i el sistema de primes vigent, ja que actualment dificulten la implementació d’alternatives de generació distribuïda, en favor de la centralitzada.
  • Assessorament i conscienciació de la importància en la reducció de les emissions per part d’indústries i comerços, tot implementant millores en il·luminació i consum energètic.
  • Promoció de l’autosuficiència energètica a les indústries i sensibilització i conscienciació de la població sobre bones pràctiques energètiques.

 

Deixa les teves propostes fent doble clic a sobre de la imatge